Eren pràcticament les 10 quan acabàvem tooootes les obligacions del dia i ens dirigíem a “El Filete Ruso”. Ens havíem fet a la idea que tocava menjar hamburguesa, però els que ens seguiu a Twitter ja sabreu que no va poder ser; 40 minuts d’espera per nosaltres eren masses, estàvem afamats –hi tornarem més endavant, que tothom ens en parla molt bé-.

Vam començar a passejar carrer Enric Granados avall mirant els locals que ens anàvem trobant, sense que cap ens cridés massa l’atenció. Fruit de la casualitat, quan vam arribar a la plaça del Doctor Letamendi vam decidir tirar cap a l’esquerra; al número 27 hi vam trobar el Telefèric i, no sabem ben bé per què, vam tenir un bon pressentiment.

És un restaurant de tapes, en tenen més de 70! Tapes elaborades, de qualitat, d’autor, creatives i el millor, exquisides. N’hi ha vàries que les tenen exposades i un es va agafant les que li agraden més (al final es compten els palets, que els vas deixen en un petit recipient); n’hi ha tant de fredes com de calentes. A part, hi ha algunes tapes més elaborades que les demanes per carta. Total, que ens vam posar mans a l’obra.

Aquí també podeu veure el rotllet anterior, junt amb un pintxo de formatge de cabra i poma i un farcellet de verdures i boletus.

Ous estrellats amb pernil ibèric (del bo, eh;)

Podeu veure que els diferents pinxos i tapes tenen una pinta espectacular; assegurem que al provar-les no decepcionen, no són només fatxada.

A part de tot el que veieu a dalt, vam provar la tapa que va obtenir el premi a “millor tapa popular” de la 7a Edició de la Ruta de Tapes per Barcelona: Nikita Nipon, un deliciós tàrtar de tonyina marinada, guacamole, mango cítric y oliva deshidratada. A més a més, també vam va prendre la seva proposta per optar a “millor tapa de Catalunya” (premi que finalment no van aconseguir): foie a la planxa caramel·litzat amb melmelada de ceba rojala. Estaven tant bones i tenien tant bona pinta que no vaig ser a temps de fer-li cap fotografia…(ehem…¬¬). Us deixo les que tenen ells al seu blog.

Estàvem ben satisfets, però tot i això vam decidir compartir un postre que ens va recomanar el mateix cambrer. Ens vam decantar per un pastís de formatge amb maduixes i galeta. Pel nom pintava bé, però no ens esperàvem pas la seva presentació: estava liquat en un potet petit, d’aquells típics que es fan servir per guardar la melmelada casolana. Amb la imatge ho entendreu millor:

Un cop obert el tap vam haver de barrejar-ne tot el contingut i, llavors, vam començar a gaudir-ne. Estava boníssim.

Per acabar ens  vam prendre els cafès i ens van convidar a dos copetes de cava.

L’ambient que ens vam trobar va ser molt bo i calmat. Al principi vam dubtar-ne, ja que vam estar assentats al passadís on estan les tapes “self-service”. Podies mantenir una conversa tranquil·lament sense que et molestés el soroll de les altres taules (pot semblar una tonteria, però costa trobar llocs on això sigui així) i el fil musical que proposaven estava molt ben trobat.

No voldria acabar l’entrada sense fer menció al servei, els cambrers. Van ser molt amables, cordials i atents en tot moment, sempre amb un somriure a la cara. Xapó!

El sopar ens va sortir per uns 25€/persona aproximadament, tenint en compte que no vam agafar vi, sinó cervesa. Tot i això, ja sabeu que nosaltres som molt comilons. Potser podeu pensar que és un pel car si es estem parlant d’anar de tapes, però la veritat és que val molt la pena.

Com que no vam aconseguir trobar cap punt dolent amb la primera visita, prometem tornar-hi i a veure si ens podem posar una miqueta durs ;P

Acabo l’entrada, que els divendres toca pizza de la sogra i aquí ja comença a fer bona olor. Per cert, casi, casi, casi l’he convençut perquè ens expliqui els seus trucs (us n’aniré informant, però si voleu fer-vos la boqueta aigua… mireu l’Instagram!!).

BON PROFIT!!